Tornen els contes d’estiu …

Tornen els contes d’ estiu.

Aquest dimecres dia 27 de juny us esper a la biblioteca

d’ Alaior , a les 18.30h.

Duc dos contes carregats de sol:

                                 “EL LLEÓ DE SET COLORS”

A la Sabanaafricana hi vivia un petit lleó , en  Zimmi,era molt feliç jugant amb els altres lleons, però un dia  del seu cap li van començar a sortir cabells de colors…

Els primers eren vermells, els segons blaus, grocs,i tot seguit van seguir créixer-li altres; verds, turqueses, taronges , malves…. Perquè semblava un arc de Sant Martí? Què era ell… un lleó o quina cosa era?

“EL COR DAMUNT       LA SORRA”

La Janaes una fieta amb molta imaginació, un dia va decidir que volia viatjar a Àfrica, però no hi volia anar sola, ella viatge sempre amb el seu cavallet alat que la companya en totes els seves aventures imaginaries.

Un dia una fada va convertir el seu cavallet alat en un cavall màgic, amb la crin, la cua i les ales blaves i en va dir: “ cada moment canvia, i l’endemà no torna a ser mai avui” la fada va desaparèixer de l’ habitació i així va ser com va començar el seu viatge per l’África; explorant deserts i tocant l’ arbre d’ estrelles del país dels somnis.


Anuncios

Actuació a Ludoteca de Ferreries – 5 de Gener 2012

Sa Cavalcada de Reis

Na Clara, és una fieta, menudeta, morena de cabells llargs i llisos i que viu molt feliç a una casa de camp, a prop de Sant Climent. Va néixer una nit de Nadal i per això es la protagonista d’ aquesta historia.

La nit del 25 de desembre es molt especial a ca na Clara, a mes de celebrar el sopar de Nadal, també es celebra l’aniversari de na Clara, i ella es la estrella de la vetllada. Tota la família va a casa seva a felicitar-la, li duen regals i els seus pares fan un gran convit per celebrar-ho. Després de sopar al voltant de la taula, es canten cançons al sò de una guitarra, que se’n recorden de afinar una vegada al any, són cançons alegres i també d’enyorança, i com no! també canten cançons de Nadal.

Avui na Clara compleix 10 anys i està molt nerviosa pensant en la festa del vespre.

Per passar un poc el temps es seu devora la finestra del seu estudi i recorda altres nits de Nadal …

Sabeu que és el que més li agrada? Quan s’avia Nena se l’asseu damunt i li canta aquella cançoneta que li canta sempre des de que va néixer:

Al pas… al pas… al pas… al trot ..al trot ..al trot al galop , al galop, al galop mentre puja i baixa i la deixa caure de cop entre les seves cames… Ai! No pot aturar-se de riure, sempre li ha agradat aquest joc de falda. Encara que ara ja pesa molt per fer-ho, s’avia Nena repeteix al mateix ritual cada nit de Nadal. I després li dóna el seu regal. Per això na Clara aquesta nit esta molt nerviosa, Què li regalarà s’avia Nena?

Tot passa com cada any, es para una taula de dalt de tot, arriben els convidats i entre rialles s’obren els regals de na Clara i després de sopar es canten cançonetes i… arriba el moment que s’avia Nena li diu:

– Clara que véns a seure aquí? I ella sense perdre un moment seu damunt les cames de s’avia que ben contenta comença a cantar:

Al pas… al pas… al pas… al trot ..al trot ..al trot al galop , al galop, al galop i na Clara “passa per ull” en mig de les cames de s’avia mentre riuen i riuen totes dues. Quan es calmen s’àvia Nena li diu:

– Clara, enguany no t’he pogut dur el teu regal …

-Oh !! – diu na Clara sorpresa, no hi fa res àvia,

… no l’he pogut dur fins aquí … Però – continua s’àvia- l’he deixat dins el pati !! Així que hauràs de anar tu a cercar-lo!

Just sent això, na Clara pega bot, agafa l’abric i surt al pati … No s’ho pot creure !!

Sabeu què va trobar? Un cavall menorquí, en mig del pati amb un gran floc al coll i un cartell que deia: “Per la meva néta, Clara. Felicitats!”


Era preciós, tot negre, i molt elegant: La pell li brillava, tenia la cua molt  llarga i sedosa i els ulls semblaven que treien “xispetes”… ah! i tenia una taca blanca damunt el nas, que era molt graciosa.

Na Clara munta a cavall des de els cinc anys, però mai s’hauria pogut imaginar que tindria un cavall tant polit com aquell. Li va posar de nom:
” Estel” .

Des de el primer moment na Clara i n’Estel
es van fer bons amics; na Clara li donava menjar i aigua, i es passava moltes hores pentinant el suau pelatge negre de n’Estel. Ja feia prop d’una setmana que el tenia i havien passejat junts unes quantes vegades; bé, de fet dues vegades…

La primera vegada tot va anar molt bé, però la segona, mentre colcava, la mare va sortir a donar menjar als moixos, i sense voler li va trepitjar la cua a en “Dino”, que es va enfilar damunt na “Misty”, i van acabar rodolant i miolant damunt els demés moixets i es va armar un bon rebombori …

Quan n’
Estel
senti aquell “guirigall” s’espantà i va tirar a na Clara al terra.

-Carai! – digué son pare -ni que fos un cavall de colcada; amb es nervi que té podria sortir al Jaleo !!

-Què estàs bé? Esta clar que a n’Estel
no li agraden els renous forts, l’hauràs de entrenar a l’hipòdrom fins que s’hi acostumi.

A na Clara no li va agradar gens la idea, però l’hi va dur i allà va conèixer en Toni, que li ensenyaria a colcar. En Toni li va dir que tenia un bon cavall de colcada i que amb un bon entrenament podria sortir per ses festes de l’any que ve. També li va dir que s’Ajuntament de Maó havia demanat cavalls tant polits com el seu per sortir a sa Cavalcada dels Reis Mags d’Orient, en Toni li va explicar que quan els Reis Mags arriben al Port de Maó, tenen carrosses i cavalls que els esperen per acompanyar-los pels carrers de Maó, i persones que els ajuden a repartir tots els caramels que duen a tots els nens que els esperen il·lusionats al carrer.

Després, en acabar sa cavalcada, són acompanyats a l’Ajuntament on s’acomiaden de tothom, i se’n van a fer la seva feina: repartir tots els regals que duien…

– Oh!! Quina il·lusió poder acompanyar als Reis d’Orient amb el seu cavall … però en Toni li va dir: -el teu cavall encara no està entrenat, es un bon cavall però es massa jove, quan vegi els carrers plens de gent, els fillets cridant, la música dels tambors, les fotos… es regirarà, sortirà disparat i no el podràs aturar…

  • Ai! -digué na Clara- però jo vull acompanyar al meu rei preferit, el rei Baltasar, Què puc fer?
  • Aquesta nit de Reis no podràs sortir, pot ser l’any que ve … – digué en Toni.
  • No, no, no. Entrenarem dia i nit i…
  • I no faràs res!- li digué Toni- no més queden dues setmanes per la nit de Reis, n’ Estel necessitaria un miracle per poder sortir sense espantar-se. Què ho entens? Però la Clara no ho entenia, va tornar molt trista a casa i li va explicar al seu pare el que en Toni li havia dit.
    • Si, crec que en Toni té raó, necessitaries un miracle – digué el seu pare.
    • I què es un miracle?- pregunta na Clara.
    • Un miracle es quan passa una cosa que no te esperes perquè es quasi, quasi impossible que passi. Es com un moment màgic.
  • Ahhhh! un moment màgic, un moment màgic… na clara es va adormir amb aquestes paraules dins el cap. N’ Estel necessita “un moment màgic”.


De bon matí es va despertar amb un somriure, havia tingut una idea: si al que necessitava era un poc de màgia per poder anar a sa cavalcada dels Reis Mags, li demanaria ajuda al rei Baltasar, segur que com a mag hi trobaria una solució al seu problema.

Encara no li havia escrit la carta al seu rei per demanar-li els seus regals, així que si va posar tot d’ una a fer-la.

 

 

Maó, dia 30 de Desembre de 2011

 

Estimat rei Baltasar:

 

Som na Clara, com ja deus saber m’he portat molt be, encara som un poc desordenada, la mare diu que ten l’estudi fet una –lleonera- però enguany m’esforçaré i no deixaré trastos pel mig de l’habitació.

M’han dit que necessites cavalls per acompanyar-te a la cavalcada del vespre de Reis. A jo i al meu cavall n’Estel ens agradaria molt poder venir.

Però n’ Estel es un cavall jove i s’espanta si veu molta gent o sent una renou forta. En Toni (que és amic meu) m’ha dit que n’Estel necessitaria un miracle o un moment màgic perquè poguí sortir sense problemes pel carrer del poble, i he pensat que com tu ets un gran mag, tal vegada te sobraria un poc de màgia pel meu cavall, i així podríem acompanyar-te.

Aquest seria el millor regal que en podries enviar, no més vull un poc de la teva màgia per n’ Estel.

 

La teva amiga,

Clara

 


Va enviar la carta per correu urgent als tres mags d’orient, només faltaven cinc dies per el vespre de Reis…

Al cap de tres dies va arribar un sobre daurat i damunt amb lletres ben grosses posava:
Per na Clara i n’ Estel”,
remitent:
El Rei Baltasar.

Uaaahhh !!! – El Rei Baltasar li enviava una carta, la va obrir i dins …

No hi havia res!! Na Clara es va quedar ben sorpresa. Com que no hi ha res? Va a tornar mirar ben bé el sobre, i baix a un raconet hi havia alguna cosa que brillava. Hi va posar la mà i li va caure una petita estrella daurada i damunt la estrella posava: “Estel”


 

“I ara qué faig?” -pensà na Clara- “No duu res més, tot sol la estrella. Com funcionarà?” Se’n va anar l’estable, on l’esperava
n’ Estel,
i li va posar l’ estrella enmig del front. L’estrella va brillar i es va fondre amb la pell suau i negre d’en Estel, era preciosa.


Be, ara veurem si funciona. Va muntar n’
Estel i va sortir a fer una volta pel pati, i de sobte, na Clara va fer un crit ben fort. No va passar res, n’ Estel no es va moure, baixar des cavall i estirà la coa a en Dino: Meeeeaauuuu! Tampoc va passar res, va anar posar sa ràdio ben forta, però n’Estel no semblava gens regirat.

Que bè! L’estrella que li ha enviat el rei Baltasar funcionava. Ara ja poden anar a sa cavalcada. Li va contar tot al seu pare, que no s’ho acabava de creure, va comprovar que n’Estel ja no s’espantava i va inscriure na Clara i n’Estel com acompanyats del Rei Baltasar. Ara només hi faltaven dos dies.

Van ser dies de molta feina: na Clara se’n va cuidar de que a n’ Estel no li faltés de res; li va dur un bon menjar i el va netejar i pentinar fins que quasi li treu el color negre de la pell.

 

El dia 5 de gener tot eren nervis, ja ho tenia tot a punt per poder rebre als tres reis. A l’hora acordada la carrossa del Rei i els seus acompanyants esperaven que els Reis desembarquessin, mentre la gent del poble anava arribant al port; tothom volia veure als Reis.

 

 

El cap dels patges va col·locar la comitiva de cavalls que acompanyaven la carrossa i a na Clara i la tocar anar amb el seu cavall al costat del Rei Baltasar. Estava molt emocionada! Quan va arribar el moment els tres Mags d’Orient van baixar majestuosos del vaixell i tota la gent els va aplaudir i van començar a sonar las trompetes i els tambors.

Na Clara amb el cap ben alt i tota orgullosa va passejar al costat del seu rei preferit pels carrers de Maó, i va repartir molts i molts de caramels. Els fillets i filletes més petits s’apropaven per acariciar a n’ Estel.


Va ser un vespre màgic de veritat, el millor vespre de Reis de la seva vida!

Però això no va ser tot, abans de anar-se’n a repartir tots els regals , El rei Baltasar li va dir:

-Clara, es demostrat que t’estimes molt al teu cavall, per això t’he enviat la estrella. Estic molt orgullós de tu. Si entrenes molt tindràs al millor cavall de festes de tot Maó i tothom et vindrà a veure.

Esper que l’any que ve em tornis acompanyar.

Ah! Gairebé se m’oblidava: vés a dormir prest o no et podré deixar els teus regals. I va desaparèixer.

Na Clara no s’ho podia creure, però va fer tot el que li va dir el seu rei preferit i el matí va trobar molts de regals a la seva sabata.

 

                                                 Fi.

                                         Ana Serra.

Conte del Petit Avet

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Una vegada hi havia un avet petitó. Tots els arbres del bosc tenien fulles, ell era l’únic que, en lloc de fulles, tenia com una mena d’agulles, res més que agulles… i li sabia un greu!

Tots els meus companys tenen fulles magnífiques, unes magnífiques fulles verdes, jo, només punxes! M’agradaria tenir les fulles d’or per fer dentetes a tots els altres arbres.

 L’endemà, quan va despertar-se va queda tot admirat.

I ara! On són les meves punxes? Ja no les tinc. Tot jo sóc cobert de fulles d’or… Quina alegria!

 I tots els seus veïns no feien més que dir: – L’avet petitó és tot d’or! Però vet aquí que un home, un lladregot, ho va sentir I va pensar: – Un avet d’or! Aquesta és la meva! I, com que va tenir por que de dia el veiessin, va tornar a la nit amb un sac molt gros i va robar totes les fulles de l’avet petitó, sense deixar-n’hi ni una per mostra.

A l’endemà el pobre avet, veient-se tot despullat, es va posar a plorar. -No en vull més, d’or – es va dir tot baixet -, quan venen els lladregots  ho prenen tot i no  deixen res. M’agradaria tenir les fulles de vidre, el vidre també brilla molt.

I mireu, quan es va despertar l’altre matí tenia ben bé les fulles que desitjava. Es va posar molt content i va començar a dir-se: – En lloc de fulles d’or tenc fulles de vidre. Puc estar ben tranquil que ara no me les prendrà ningú.

 I tots els seus veïns no fèiem més que dir: – L’avet petitó és tot de vidre! Però quan va arribar la nit , es desfermà una gran tempesta i bufà el vent amb tota la força. El pobre avet vinga demanar clemència, però el bufarut el sacseja tant que no li va deixar ni una fulla sencera. La nit va passar i  vinguè és  dia. Veient aquell estrall, el pobrissó es posa a plorar: – Que en sóc de desgraciat! Altra vegada despullat. Les fulles d’or me les roben, les fulles de vidre me les trenquen.

M’agradaria tenir unes fulles verdes, grosses, planes i ben maques com tots els meus companys. Vet aquí, que l’endemà al matí quan va despertar-se tenia el que havia desitjat. – Quina alegria! Ja puc esta tranquil ara i no tenir por de res.

 I tots els veïns no feien més que dir: – Mireu l’avet petitó! Ara és com nosaltres! Però vet aquí que al cap d’una estona comparéix la cabra tot passejant amb els seus cabrits. Quan va veure l’avet tant petitó, que tots hi arribaven va començar a cridar: – Veniu, cabrits veniu! Mengeu, fillets meus, mengeu! Que no quedi res! Els cabrits que venen triscant i saltironant, s’ho mengen tot en un moment sense deixar ni una sola fulla.

Arribat el vespre, el pobre avet, tot despullat i tremolant de fred, va posar-se a plorar com una criatureta. – Se m’ho han menjat tot! – anava singlotant -. M’he quedat sense les meves fulles verdes, com m’havia quedat sense les de vidre i sense les d’or! … Si almenys pogués tornar a tenir les meves agulles…

 L’endemà, en despertar-se, l’avet petitó va quedar parat . Tornava a estar vestit d’agulles punxegudes.

Que feliç és! Que content està! S’ha guarit ben bé del seu orgull. I tots els seus veïns, que el senten riure, no fan més que dir: – L’avet petitó torna a ésser com era abans!

Els altres arbres el van felicitar i li van dur regals: fulles seques en forma d’ estrelles, petites rames i els pardals li van posar els seus nius i els esquirols i els conills li van donar aglans i fruits secs. Que bonic que va quedar! Les agulles punxegudes del petit avet eren les úniques que podien dur tots aquests ornaments i mira per on; va ser així que el petit avet es va convertir en el principal protagonista del bosc i amb el temps també és el protagonista de les nostres festes de Nadal .

TIKO, L’ ÓS POLAR

TIKO, L’ ÓS POLAR

A un racó de l’oceà Àrtic, a la Badia James (Canadà), hi viu en Tiko, un petit ós polar, amb la seva mare. Normalment les osses polars tenen dos fills, fins hi tot a vegades en poden tenir tres, però en Tiko és fill únic.


L’ oceà Àrtic és un lloc molt, molt, molt fred. Tan fred que està cobert de gel marí flotant. Als óssos polars els agrada viure allà, poden passejar pel gel marí fins a Terranova i el mar de Bering o poden viatjar al nord per damunt al gel que retrocedeix a l ‘estiu. Perquè a l’ Àrtic, encara que hi fa molt de fred, també hi passen les estacions.

Al estiu part del gel marí es fon i es trenca en plaques més petites, ocasió que aprofiten els óssos per caçar. Són molt bons caçadors i poden recórrer grans distancies nedant, excepte les mares amb cries petites o els ossets més joves que es queden en zones de gel ferm fins que torna el fred. Amb la congelació també retornen les foques, que són el principal aliment del ós polar.

Un dia en Tiko estava jugant sobre el gel ferm, ja era quasi el final de l’ estiu i el gel estava blanet per la calor. A en Tiko li agradava fer bots i tombesses i a poc a poc s’ allunyava del seu cau. Feia un parell de mesos que ja podia sortir i tenia moltes ganes de veure món.


La seva mare el seguia de prop, fins que no tingués dos anys i mig no el pensava deixar sol. L’ osset va fer un bot molt gros i de sobte davall els seus peus el gel va desaparèixer…. i en Tiko va caure al mar. Enganxant les urpes al gel intentava pujar mentre la mare l’ ajudava.

 


  • Ei! Què ha passat?- digué en Tiko.
  • Venga pujaaaa!- li diu la mare- Que peses molt i has trencat el gel.
  • Noooo! No és veritat- protesta en Tiko. I es llança sobre la seva mare per jugar.
  • Prou! Prou jugar, ha, ha, ha….- diu riguent la mare.
  • És cert que estic massa gras?- demana en Tiko.
  • Nooooo! Els óssos hem de ser grassonets, si no ens moriríem de fred al gel.
  • Ja ho sabia! Idò, per què s’ ha trencat el gel?- digué en Tiko.
  • Si mires la mar veuràs que hi ha moltes plaques de gel i de moltes mides diferents. A l’ estiu les grans superfícies de gel es trenquen i els trossos que queden formen aquestes taques blanques que veus damunt la mar. Fins fa pocs anys els óssos podíem viatjar damunt elles i recórrer grans distàncies, però ara és molt perillós, el gel es fon molt més que abans i les plaques cada vegada són més enfora… no tots els óssos poden nedar tant.- explica la mare.
  • I per què?- insistir l’ osset.
  • Per alguna raó la nostre casa és fon i no hi podem fer res, de cada vegada és més difícil, poder caminar pel gel i no diguem caçar….
  • Si tornam al cau estarem segurs?- va preguntar en Tiko.
  • No fill, els óssos necessitem caçar per viure i només ho podem fer si nedem , els peixos i les foques són al mar, s’ha de ser molt bon caçador per alimentar-se.
  • I com es fa per caçar?- va preguntar en Tiko.
  • Mira els óssos d’ allà! Així es fa… primer cal amagar-se bé a les plaques de gel i esperar …. que no et vegin!. Fitxa’ t com cacen els óssos més grans. Esperen que les foques surtin a respirar… i Zassss! Si et veuen venir et quedes sense menjar i un ós en gana es un ós que passa fred.- explicà la mare.
  • Vols dir, que si no caçam, no estarem grassonets i tindrem fred?
  • Ha, ha, ha… més o menys! -Digué la mare,- però açò no passarà perquè jo vigilaré que no passis gana. Ara hem de marxar ,el cau ja no és segur per nosaltres, hem de cercar un altre lloc per viure.


I havent dit açò, es posa l’osset al damunt i es tira al mar. La mare era molt bona nedadora, però en Tiko ja pesava molt i havia de descansar damunt les plaques, era un viatge llarg i molt dur. Cada vegada hi havia menys plaques de gel on descansar i la terra ferma quedava molt enfora. La pobre óssa ja no podia nedar més…. les forces se li acabaven…. l’ osset no la podia ajudar….. Com s’ ho farien per arribar a terra?

Per sort, quan tot semblava perdut va aparèixer una barca de rescat , just a temps per rescatar-los. Ràpidament en Carls i la Hanna, varen baixar la grua que portaven i quan la plataforma toca el mar amb molta cura per no espantar els óssos , els pujaren a bord.


Els óssos no ho sabien però havien tingut la sort de trobar en Carls i la Hanna dos ecologistes que patrullaven la zona a la recerca d’ óssos que necessitessin la seva ajuda per arribar a terra. Per desgràcia, cada any passava el mateix, a l’ època d’ estiu,molts d’ ossos corrien el perill de morir ofegats per esgotament, si no trobaven prest terra ferma i ells els ajudaven a aconseguir-ho.

En Carls i la Hanna els varen donar menjar i els deixaren a un lloc segur.

  • Què ha passat mare? Qui eren aquells éssers?On som ara? – demanà en Tiko.
  • No ho sé fill,però crec que ens han ajudat.- digué la mare.
  • No ho entenc mare, per què es trenca el gel? – digué en Tiko
  • Tampoc no ho sé , només sé que fa anys el gel era molt fort i podies caminar llargues distàncies sense que es trenqués, en canvi ara hi ha llocs on el gel no arriba ni als dos metres de gruixa …. Crec que la resposta comença amb el sol.
  • I què farem si ens quedem sense casa?- demanà en Tiko.

La mare no contestà, havien de seguir caminant, havien menjat molt poc i ella estava molt cansada, potser algú tindria la resposta.


En Carls i la Hanna ho sabien, ja feia quatre anys que treballaven per salvar el óssos. Els científics fa molt d’ anys que estan preocupats pel fet que cada any la temperatura de l’ Àrtic es més alta i fa més calor i a l’estiu es fon més i més gel.

Els científics avisen que d’ aquí a pocs anys el Pol Nord podria quedar-se sense gel a l’estiu i tots els animals que hi viuen …. sense casa.

Per què passa tot això?

La mare óssa no va desencaminada: tot comença pel sol. Però els humans també hi tenim molt a veure…

 

 

 

 

 

  • Els rajos del sol viatgen 150 mililons de kilòmetres fins arribar a la Terra.
  • La Terra retorna part del calor a l’ espai.
  • L’ altre part del calor queda atrapat pels gasos de l’ atmosfera.

 

 

 

 Aquest escalfament té el nom de:
EFECTE HIVERNACLE. 

Al nostre planeta fa molta calor per culpa de l’efecte hivernacle.


El fum que produeixen: les fàbriques,la crema del carbó per les industries elèctriques,


que fa que la llum arribi a les nostres cases;


el petroli, tan necessari per tots els vehicles,


els incendis, la cria de bestiar …


creen un excés de gasos ,sobretot de CO2 , que fa que el fum s’ acumuli a l’ atmosfera. Les emissions de gasos que produïm van a parar al aire, que augmenta l’ efecte hivernacle. Tant calor fa que es fongui més el gel dels pols.

Perquè és important el gel de l’ Àrtic?

Perquè ajuda a regular

EL CLIMA DE TOT EL PLANETA.

Com que el gel es blanc reflecteix el calor del sol que l’ envia cap el espai i ajuda a refredar el planeta, però si es trenca en petites plaques i es fon, els rajos del sol no es reflecteixen, de manera que l’ oceà, que és més fosc, absorbeix el calor i l’ aigua és torna més càlida.


Quan l’ oceà Àrtic s’ escalfa, fa circular el calor cap a altres oceans i això provoca

canvis climàtics a tot el món:

 

  • Si l’ hàbitat del bosc s’ escalfa massa els boscos poden afeblir-se i morir. L’ aire calent facilita els incendis.

  • Si l’ hàbitat del mar és massa càlid els peixos també poden morir.

  • Si l’ hàbitat del desert canvia pot causar inundacions i erosions a llocs secs, o sequera als llocs humits.

  • El desglaç augmenta el nivell dels oceans i pot causar inundacions, huracans i tsunamis…..

  • Els canvis climàtics afecten la intensitat de les tempestes a la terra i a la mar. Els darrers anys hem tingut onades de calor o fred mai vistes enlloc del món.

Què podem fer?

  • Plantar nous arbres, absorbeixen CO2
  • Energies alternatives: l’ Eòlica i la Solar, generen electricitat sense contaminar.


  • Caminar, córrer o anar en bici no gasta combustible.
  • Utilitzar el transport públic o compartir cotxe.


Què podem fer a casa?

  • Una casa ben aïllada consumeix menys energia.
  • Fer servir bombetes de baix consum, no deixar els llums oberts si no és necessari.
  • Comprar aparells elèctrics que estalviïn energia.
  • Aprèn a reciclar.

Amb menys CO2 a l’aire el món seria un lloc més fresc, tant per a les persones com per als óssos polars. Hem de treballar tots junts per aconseguir que això sigui així, entre tots podem tenir un món millor.

En Tiko i la seva mare, són uns dels 25.000 óssos que queden al món. L’ós polar es un dels mamífers carnívors més grans que existeix, preparat per suportar altes temperatures, bon nedador i caçador….. Veu com cada dia el seu món es va tornant petit i com de cada vegada és més difícil sobreviure…. No poden entendre per què el seu món està canviant però nosaltres sí que ho sabem. Si els humans no cuidem el nostre planeta d’ aquí a uns anys els óssos polars hauran desaparegut, i com ells moltes altres espècies. Està en les nostres mans ajudar-los.

Fi.

Autora: Ana Serra

Una Mare per a l’ Owen – Imaginació i contes

UNA MARE PER A L’ OWEN

Nou conte d’estiu. S’estrenarà el proper 6 de Juliol, a les 19.30 h. a la Biblioteca d’Alaior . Esper que us agradi . 😉

L’ Owen era un hipopòtam molt petit, vivia amb la seva família al riu Sabaki, a l’ África. L’ historia del Owen es un fet real, Owen tenia no més un any quant va ser rescatat per el Servei de Protecció i vida salvatge de Kenya, desprès que ell i tota la seva família fossin arrossegats del riu Sabaki  a causa de les inundacions.

El petit hipopòtam va anar fins la mar i va ser retornat a la costa per un tsunami. Al varen trobar a una platja i va ser portat al Parc Haller, una reserva natural a prop de Monbassa,

Una vegada allà el petit hipopòtam va escollir a la Mzee, una tortuga gegant  mascle de 130 anys perquè fos la seva mare, el nom de Mzee vol dir: “ Home vell” en suahili,, La vella tortuga va acceptar l’ Owen.

L’ historia del Owen i la Mzee ès una historia molt tendre i de superació personal, ens demostra  que molts animals tenen més “ sentit comú” que les persones i son capaços de conviure sense problemes, molts d’ humans hauríem d’ aprendre la lliçó, i el món seria  un lloc millor per viure.

Autora: Marion Dane Bauer, edit. Bona lletra Al compas, S.L 2007

Versió adaptada i il·lustrada per: Ana Serra.

Les tres ones. Propera actuació a la Biblioteca d’Alaior dimecres, 6/7/11, a les 19.30 h.

Les tres ones

 

A una petita illa, una parella de pescadors van tenir un fill i li posaren de nom :Martí.

Vivien a una caseta blanca , molt acollidora a la vora del port; i tenien una petita barqueta i unes xarxes per anar a pescar , cada matí.

El matí abans de sortir el sol el pare d’ en Martí sortia en la barca i tornava el capvespre, amb el peix fresc per vendre.

El petit Martí va créixer molt feliç i prest es va tornar un jove alt i fort que sempre estava molt content , tot el poble se’l estimava molt. A més en Martí va néixer amb un dó molt especial podia veure totes les coses per petites o per enfora que fossin i sentir la veu més baixeta o la renou més petita, era un fillet “màgic” si es passava la mà davant la cara es tornava invisible.

 

Un dia al seu pare va sortir a pescar però al capvespre…. no va tornar. En Martí amb la seva mare el van esperar i esperar al port però la barqueta es va enfonsar enmig de la mar.

La mare li va explicar al seu fill que segur que el pare estaria bé i hauria trobat refugi a l’ illa màgica on van tots els pescadors que naufraguen.

Com el seu pare ja no hi era en Martí va decidir fer-se mariner per ajudar a la mare i es va embarcar dins un vaixell.

Era un al·lot molt alegre i feiner i tots els mariners se’l estimaven molt, ajudava a carregar el vaixell i en totes les feines que li demanaven. Desprès de sortir a navegar un parell de vegades en Martí va voler quedar-se a casa per ajudar a la mare a sembrar l’ hort.

Però com també volia ajudar dins el vaixell es va oferir per vigilar –lo durant la nit perquè ningú pogués robar res.

 Mentre feia la guàrdia va veure mooolt enfora tres ombres que s’ apropaven , és va fitxar bé i va veure tres gavines negres que volaven cap el vaixell. Va parar bé l’ orella i va sentir unes veus espantoses, com de bruixes velles que deien:

  • Si! Aquest vaixell servirà….. ( mentre volaven per damunt el vaixell)

En Martí no li van agradar gens aquells animalots, així que es va posar la mà davant la cara i és tronar invisible, i va escoltar el que deien:

  • Ningú sap que som bruixes! I que odiem a tots els mariners….- digué una d’ elles.
  • Si, quan el vaixell estigui navegant , li enviarem tres ones gegants i s’ enfonsarà!!!ja, ja ja- digué la segona.
  • Si , pobres mariners…. ja, ja, ja, no saben que per salvar-se no més en de tirar un munt de llenya d’ ullastre per a proa i les ones desapareixeran…. – digué la tercera gavina.

I les bruixes van marxar volant i rient… però en Martí ho havia sentit tot!!!

Quan el capità va tornar li va dir que havia canviat d’ idea i que volia embarcar, no més posava una condició: – que carregués la bodega amb molta lleny d’ ullastre.

El capità va pensar que en Martí s’ havia tornat boig, però era tant bon al·lot i feiner i el va veure tant preocupat que va fer el que en Martí demanava. Dins la bodega van deixar una bona muntanya de llenya d’ ullastre.

Encara no havia sortit el sol quan el vaixell va començar a navegar, van passar dos dies molt tranquils, però en Martí no deixava de vigilar el cel… fins que una nit es va aixecar un vent molt fort i el vaixell , i la mar varen començar a borinar-se…. i una ona enorme va pujar fins el cel….

Els mariner s’ esforçaven per salvar el vaixell, i quan ja s’ esperaven el pitjor… en Martí digué :

  • Agafeu la llenya de la bodega i tireu-la per la proa!!!!! Els mariner que tenia més a prop ho varen fer….i just els troncs van tocar la mar, l’ ona es va fondre i desaparegué.

En Martí mirava el cel cercant les bruixes i molt, molt, molt enfora sentí una veu que deia:

  • Ai, ai, ai, ! no puc volar…….. m’ enfons-hooooooo!- i una bruixa caigué dins la mar.
  • Béeee! Digué en Martí- una bruixa menys, i tot va tornar a la calma.

Els dies passaven molt tranquils,quant el vent va tornar a bufar en molta força i la mar es va moure molt més que la primera vegada….. i una ona gegant va començar a créixer davant el vaixell.

En Martí, que ja estava preparat digué als mariners: – deixeu tots els cas ben fermats i tireu un altre munt de llenya per la proa!!!!

Els mariners així ho van fer i com per art de màgia l’ ona es va fondre i la mar tornar a estar en calma i molt , molt, molt enfora en Martí sentí una veu:

  • Ai, ai, ai, ! no puc volar…….. m’ enfons-hooooooo!- i una bruixa caigué dins la mar.
  • Béeee! Digué en Martí- una bruixa menys, i tot va tornar a la calma

El viatge estava a punt d’ acabar i en Martí no deixava de vigilar el cel…. de repent tot es va tornar fosc i van caure llamps i trons… una gran turmenta s’ apropava….

Ara sí que es van regirar els mariners que corrien d’ un lloc al altre per assegurar el vaixell, la darrera bruixa era la més poderosa i estava molt enfadada per haver perdut les seves companyes….. una ona immensa estava a punt de caure sobre el vaixell.

Varen recollir tota la llenya que quedava i quan el darrer tronc va caure a la mar…. es sentí un crit espantós: AAAAAAAAAAAAAAAAAAHHHHHH!

  • Ai, ai, ai, ! no puc volar…….. m’ enfons-hooooooo!- i la darrera bruixa caigué dins la mar.

I com per encanteri la darrera ona es fongué amb la mar i desaparegué… no més van quedar quatre plomes negres surant damunt els troncs.

Tota la tripulació va sortir a felicitar en Martí i van fer una festa per celebrar que estaven salvats.

 

Mentre un suau vent en gronxava el vaixell i quasi sense donar-se’n conta els va portar fins a una petita illa que no sortia els mapes, i que fins aquell moment ningú havia vist mai.

Quan van arribar van veure que era l’ illa màgica dels nàufrags , una vegada derrotades totes les bruixes, va aparèixer…. allà en Martí va trobar al seu pare i junts van tornar a casa on la mare els esperava i van viure feliços molts, i molts anys.

Conte contat, conte acabat!

Versió adaptada i il·lustracions: Ana Serra.

” Cuentos de ogros y de brujas” – editorial: Edelvives- 2001

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: